A principis del segle XXI, enmig dels desequilibris provocats pel turisme massificat a Mallorca, Iserna Palou de Comasema, última descendent d’una nissaga mil·lenària, decideix desentranyar un antic misteri familiar. La seva aventura la portarà a explorar la Cova des Bufador, on, entre llegendes de perills i secrets romans, descobrirà inscripcions que revelen un vincle inesperat entre la història de l’illa i els pelegrins del passat.
A principis del segle XXI, Mallorca encara era una terra on les llegendes i els antics camins de pedra compartien espai amb els avenços moderns que, a poc a poc, començaven a transformar excessivament l’illa amb els efectes disfuncionals d’un turisme massificat i els desequilibris territorials i socials que comportava. La família Palou de Comasema, amb una història que es remuntava als temps dels tardoromans a l’illa, havia viscut durant segles a les muntanyes de la Serra de Tramuntana, custodiant les seves terres i els seus secrets.
Iserna Palou de Comasema, una jove de caràcter curiós i intrèpid, era l’última descendent d’aquesta nissaga de terratinents mallorquins. Des de petita, l’Iserna s’havia sentit atreta per les històries antigues que li explicava el seu padrí, un erudit que mai deixava de parlar de la possible connexió entre la seva família i els romans que havien deixat la seva empremta a les Balears. Especialment, la fascinaven els relats sobre la misteriosa Cova des Bufador, una cova propera a les terres de Son Berenguer, en la ruta del Camí de Coanegre. Segons es deia, la cova contenia inscripcions molt antigues, però ningú havia pogut entrar-hi en dècades. Els rumors parlaven d’una atmosfera verinosa al seu interior, que havia allunyat més d’un aventurer.
Feia uns anys, ben joveneta, visità l’Avenc de Son Pou, una cova propera amb una majestuositat comparable a la del Panteó de Roma, amb el seu immens dom natural il·luminat per un lluernari cenital. Hi havia alguna cosa en aquella cova que li evocava els records dels antics arquitectes romans, com si les forces de la natura i l’enginy humà s’haguessin trobat en aquell racó de l’illa. Lloc que va visitar prèviament per descartar que contingués el que cercava.
Però l’Iserna no es deixava vencer al primer intent, ni intimidar fàcilment. Sortosament havia passat anys dedicant-se a la pràctica de l’espeleologia de la ma dels millors professionals que hi havia al moment a l’illa, i estudiant història antiga i arqueologia pel seu compte, i com més llegia, més convençuda estava que la cova podria estar relacionada amb els Tituli Picti, inscripcions gravades per antics pelegrins romans, com les que s’havien trobat a la famosa Cova Negra de Fortuna, a Múrcia, dels quals n’hi havia documentats els de dos germans eivissencs que havien peregrinat per deixar-hi el seu testimoni. El seu avi també havia parlat de la semblança entre els noms: Coanegre podria ser una derivació corrupta de Cauda Nigra, cosa que suggeria una connexió directa amb el passat romà de l’illa.
Un dia, decidida a desentranyar el misteri, l’Iserna va prendre la decisió d’explorar la Cova des Bufador per si mateixa. Sabia que la llegenda de l’aire verinós —suposadament carregat de diòxid de carboni— podria ser certa, però estava convençuda que hi havia formes de comprovar-ho de manera segura. Recordava haver llegit que una simple flama podia servir de prova per detectar gasos tòxics: si la flama s’apagava, significava que l’aire no era respirable.
Carregada amb una potent llinterna i una petita espelma, l’Iserna va emprendre el seu viatge. La caminada pel Camí de Coanegra, passant les velles possessions de Son Torrella, Son Palou, Son Berenguer, i finalment pel tram empedrat de lloses a l’estil romà d’un vell camí, fins a les proximitats de la cova, va ser tranquil·la. El paisatge majestuós de la Tramuntana l’acompanyava, però la seva ment estava centrada en la missió. Sabia que el propietari actual de Son Berenguer mantenia la cova tancada, temorós que descobrissin el que es trobava dins, i les repercussions públiques que això tindria per ell i les seves terres, però allò només feia créixer més i més la seva curiositat.
Quan va arribar a l’entrada de la Cova des Bufador, va desplaçar les branques i pedres que ocultaven i cegaven l’accés, i va encendre l’espelma. Amb precaució, però amb pas ferm, l’Iserna va descendir lentament cap a l’interior de la cova. L’aire era fresc i la foscor tan profunda que donava crèdit al nom de la cova que mica en mica anava descobrint. Tot i així va sostenir l’espelma davant seu, observant atentament la flama. Sabia que si l’aire estava carregat de CO₂, la flama començaria a tremolar o s’apagaria.
Van passar uns minuts, i la flama continuava encesa. Això li va donar la confiança per avançar més endins. La cova, amb les seves parets i sostre plens d’estalactites i estalagmites com es habitual en aquest tipus de coves resultants de de processos clàstics, deixava entreveure alguns plafons de roca llisa i el reso de les seves passes, semblava contenir un silenci que havia perdurat segles. Finalment, va arribar a una cambra més àmplia, on l’atmosfera semblava més lleugera. Va ser llavors quan alguna cosa va captar la seva atenció.
Amb la llum tremolosa de l’espelma, mes per la tensió del moment que per l’ambient, i amb la seva potent llanterna l’Iserna va veure el que havia vingut a buscar: eren inscripcions a la roca llisa que abundava a aquesta cambra, que es podien veure a peu pla. Eren antigues, gastades pel temps, però inconfusiblement romanes. Les lletres, encara que erosionades, parlaven de pelegrins que havien visitat aquell lloc en temps remots. Noms llatins, oracions, potser desitjos. Entre les inscripcions, va reconèixer alguna cosa que la va emocionar: un dels noms era clarament balear, d’aquells que havia llegit a l’epigrafia publicada sobre les troballes de principis de segle XX realitzades a la necròpolis romana de Ses Salines, que sense cap dubte era la més important trobada a Mallorca, i donava fe segons el que l’hi va explicar el seu padrí que allà havia d’haver la capital romana de Palma, i no sota l’actual capital, com havien conclòs molts d’altres erudits en la matèria, silenciats sistemàticament per foscos interessos.
L’Iserna va prendre notes ràpides, detallant cada inscripció, cada nom. No hi havia cap dubte: la Cova des Bufador havia estat un lloc de pelegrinatge similar a la Cova Negra de Fortuna. Efectivament el nom de Coanegra, tal com havia sospitat, era una corrupció del nom original en llatí, Cauda Nigra.
Satisfeta i emocionada pel seu descobriment, l’Iserna va sortir de la cova i va respirar l’aire fresc de la muntanya amb una sensació de triomf, i el confortable record del seu estimat padrí. A la seva tornada a Santa Maria del Camí, la seva troballa no només confirmaria les sospites sobre la connexió romana a la zona, sinó que obriria un nou capítol en la història de l’illa. El seu nom, Iserna Palou de Comasema, quedaria associat per sempre a aquella descoberta, la jove arqueòloga que va desafiar les llegendes de la cova per portar al present els ressons d’un passat antic.
I així, en la calma de la Tramuntana, entre les seves muntanyes i coves, l’Iserna va demostrar que el llinatge romà seguia viu, no només en la sang dels descendents, sinó en les pedres que guardaven el testimoni d’aquells que havien caminat abans que ells, en un temps on els déus i els homes encara compartien els mateixos camins i antres.
Aquest descobriment canviaria la seva vida, però també revelaria el misteriós vincle entre les Balears i la Península, entre el Camí de Coanegra i la Cova Negra de Fortuna, on els pelegrins, des de temps remots, s’aventuraven a la recerca de respostes més enllà dels confins del seu món conegut. Tot plegat com si de la tradició es perpetués, es convertiria amb la punta de llança, d’un nou paradigma del turisme ben entès i respectuós, d’un nou peregrinatge de turistes cultes e interessats pel paisatge, territori així com per la tradició i història de Mallorca.