En un indret privilegiat del Raiguer, amb unes vistes que abracen tot el pla de Mallorca, s’alça La Panada, una estructura tan enigmàtica com carregada de significat històric. Formada per un banc circular amb 17 respatleres que envolten una taula central, aquest lloc no només destaca per la seva singularitat arquitectònica, sinó per la seva possible funció com a centre neuràlgic en l’organització territorial i espiritual de la Mallorca romana i tardoromana.
Sa Panada, centre cerimonial de 16 respatleres per cada una de les centúries en que es dividí Mallorca en època romana; mes altra addicional per l’Augur àrbitre de l’imperi per dirimir disputes territorials.
Un Consell de Centurions Mallorquins de la tribu Velina
Segons la tradició que beu tant d’interpretacions històriques com de l’imaginari col·lectiu, La Panada podria haver estat el punt on els 16 centurions responsables de les divisions territorials de Mallorca deliberaven sobre els límits de les seves propietats. Després de la conquesta romana de l’illa per part de Cecili Metel, es diu que l’emperador va assignar als centurions terres dividides en centúries: extensions agrícoles organitzades segons un patró rigorós i geomètric mesurades en Actus (35,52 m.). La presència de les 16 respatleres (mes altra per a l’agur imparcial assignat per l’imperi) reforça la idea d’una deliberació igualitària, amb cada centurió assegut al seu lloc assignat, representant la seva part del territori.
Des d’aquest punt elevat, els centurions també podien contemplar la disposició del típic viari paral·lel que es situava a punts amb un important tragí de mercaderies, com ara l’accés a les colònies romanes, i que en aquest cas estructurava el Raiguer central permetent la distribució del material petri destinats a la construcció extret a les múltiples pedreres de la comarca des de temps immemorials. Entre aquests camins, s’identifiquen de sud a nord la carretera de Palma a Alcúdia en aquest punt central, el carrer de la Rectoria, el camí principal d’Alaró, i el camí del Raiguer; el més llarg que va ser traçat com a Eix Principal per centuriar tota Mallorca amb el suport del Camí des Mitjans (Eix de Cardinació) i el tirany que posteriorment passarà a ser l’històric camí vell de Sineu (eix de suport per traçar els decumanis) refundat per Jaume II a 1309 per arribar al Palau dels Reis de Sineu. Aquestes vies estaven interconnectades per camins perpendiculars i diagonals a 60º sobre els quals es disposaven a distancies de milles o múltiples d’elles, i permetien una circulació fluida, fins i tot en cas d’obstruccions accidentals locals.
Símbol de representació del municipi de Binissalem, al centre del Raiguer molt lluny de la costa que si no fora pel seu origen quedaria totalment descontextualitzat.
La Geometria del Paisatge
Un altre aspecte que s’aprecia des de La Panada que esdevindria fonamental en època posterior tardaoromana és la distribució dels temples paleocristians de Mallorca, disposats segons una geometria d’hexàgons concèntrics. Aquesta xarxa simbolitzava l’organització territorial i espiritual paleocristiana. Cada temple es trobava en els vèrtexs o costats d’aquests hexàgons, marcant punts clau de pelegrinatge i devoció, símbol d’una actuació unitari i programada sota una figura bàsica per l’organitzat el territori en època clàssica.
Disposició hexagonal concèntrica detectada a Mallorca per a la distribució de basíliques paleocristianes.
El temple paleocristià que de ben segur es va trobar al jaciment arqueològic de llarga ocupació (d’època imperial fins medieval) de Son Pere Antoni, situat a un turonet amb marjades reblertes que el l’envolten de a l’avall d’Alaró, és un dels exemples més destacats que es situa a un d’aquests vèrtex. Situat a l’altra banda de la serralada que travessa el camí perpendicular descrit al viari del Raiguer, aquest enclavament es connectava directament amb Palma i Pollentia, les principals ciutats romanes de l’illa des de la conquesta de Cecili Metel, a través d’una ruta de pelegrinatge que passava per Binissalem, pujant des de l’actual carrer d’Estruch en direcció diagonal de 60º, per llavors reprendre la direcció perpendicular cap a l’avall d’Alaró ja transformat en el camí de Bellveure que en forma de tirany creua el Coll den Simonet que forma la serralada on es troba La Panada.
Conceptualització de l’escopinya feta a Santiago, com a punt de confluència i control de eixos cardines traçats des de Sa Panada a Binissalem.
La Escopinya i el Pelegrinatge
El símbol de l’escopinya, associat tradicionalment a Binissalem, afegeix una capa de significat a la seva importància espiritual. De manera similar al Camí de Santiago, aquest símbol podria tenir un origen precristià, més enllà del cristià reconegut actualment, relacionat posteriorment amb els camins que conduïen als temples paleocristians de Mallorca. La seva preservació a través dels segles reflecteix la continuïtat d’una tradició que enllaça el món romà amb el cristianisme primitiu.
Més enllà de la seva funció pràctica, La Panada probablement també exercia un paper simbòlic. El disseny circular de l’estructura recorda la perfecció i la totalitat, valors essencials en la cultura romana. Aquest espai podria haver estat utilitzat tant per deliberacions com per rituals que asseguraven la fertilitat de la terra i l’harmonia entre els propietaris.
Un Lloc de Memòria
Tot i que les evidències arqueològiques són limitades, La Panada roman com un lloc ple de significats, on convergeix la història, la tradició i l‘imaginari col·lectiu perdut. És un indret que ens parla de l’enginyeria i la visió dels antics, alhora que ens convida a reflexionar sobre el passat com una construcció viva i harmònica.
Avui dia, aquest espai oblidat i buidat de contingut pel desconeixement de la seva funció, continua captivant visitants i estudiosos, oferint un testimoni silenciós de les deliberacions, rituals i pelegrinatges que, fa segles, li atorgaren la seva aura especial. Des de la seva posició, La Panada segueix dominant silenciosament el paisatge mallorquí, conservant el seu paper com a punt de connexió entre la terra i el cel.
Paper: Anàlisi Històrica i Geomètrica de la Xarxa Viària Romana a Mallorca: El Cas de Binissalem i Alaró
Introducció
Les vies romanes representen un exemple paradigmàtic d’enginyeria antiga, dissenyades no només per a la connectivitat sinó també per garantir la continuïtat del subministrament i el flux comercial, fins i tot en casos de col·lapse local. Aquest treball explora l’organització geomètrica de les vies romanes a Mallorca, amb un èmfasi en la regió del Raiguer, centrant-se en Binissalem i Alaró, zones on l’evidència arqueològica i la configuració territorial suggereixen un patró hexagonal concèntric al voltant d’enclavaments estratègics com jaciments romans i esglésies paleocristianes.
Metodologia
Es combinen fonts documentals, fotografia aèria i observacions de camp per identificar els traçats viaris i corroborar la presència de patrons geomètrics que connecten les colònies romanes de Palma i Pollentia amb llocs d’importància religiosa i estratègica.
Resultats
Disseny Viari
Les vies romanes, com a Binissalem, segueixen un patró de vials paral·lels principals cosits per vials ortogonals i diagonals amb inclinacions múltiples de 15°. Aquest disseny assegurava que, en cas de col·lapse d’un tram, el trànsit pogués ser redirigit sense interrompre el subministrament. Aquesta configuració es pot observar en quatre vies paral·leles: el camí del Raiguer, el camí principal d’Alaró, el carrer de sa Rectoria, i la carretera de Palma a Alcúdia.
Patró Hexagonal
S’ha identificat que jaciments romans importants, com el situat al camí de Bellveure, estan ubicats als vèrtexs o costats d’una estructura hexagonal concèntrica que sembla dictar la distribució d’esglésies paleocristianes a Mallorca. Aquest jaciment destaca per la seva prolongada ocupació fins a l’edat mitjana i per la seva associació amb el símbol de la «escopinya» d’Alaró, que podria indicar el seu paper com a punt de peregrinació.
Elements Patrimonials Rellevants
A la serralada creuada pel camí de Bellveure es troba Sa Panada, un lloc singular amb una estructura circular formada per una taula i 16 respatleres. Aquesta configuració podria estar relacionada amb la resolució de disputes territorials entre els centurions de les 16 centúries en què es va dividir l’illa.
Discussió
La geometria hexagonal identificada, combinada amb les estructures viàries, reforça la hipòtesi d’una planificació programada de les esglésies paleocristianes. Aquest patró podria respondre no només a motius religiosos sinó també a la necessitat d’una distribució equitativa dels recursos i l’accés.
Conclusió
El cas de Binissalem i Alaró exemplifica com els romans aplicaven principis geomètrics i logístics en la configuració del territori, connectant punts estratègics amb un sistema viari capaç de resistir col·lapses locals. Això reforça la percepció de Mallorca com una illa integrada dins de les rutes comercials i religioses de l’Imperi.