Als anys 70, la ciutat de Guium es va sotmetre a una ambiciosa renovació urbana que va transformar la plaça Major en un espai comercial. No obstant això, aquesta operació urbanística ocultava un misteriós passat: la plaça havia estat el centre del poder de la Santa Inquisició i, més enllà d’això, podria ser el vestigi d’un antic amfiteatre romà.

A finals dels anys 70, Guium es preparava per a una transformació ambiciosa: la renovació de la plaça Major. Els plànols eren clars; sota l’emblema d’una nova modernitat, es construirien galeries comercials que revitalitzarien el cor de la ciutat. Galeries avui dia esdevingudes un total fracàs comercial. Però el que ningú sabia, o potser només alguns sospitaven, era que aquella operació urbanística amagava més que un simple projecte arquitectònic.

L’Iserna, després de llicenciar-se en arqueologia i de fer un màster en urbanisme clàssic, que l’havia introduït la geometria euclidiana que no havia estudiat durant la seva formació reglada, havia arribar recentment de Barcelona molt motivada i va viure aquella transformació amb curiositat. Sempre s’havia sentit atreta per les històries ocultes de les ciutats que visitava, i Guium, la seva ciutat natal, no seria una excepció. Quan va veure el pont metàl·lic instal·lat durant les obres, amb els laterals ocults per panells de fusta, va intuir que sota aquell vel de discreció s’amagava alguna cosa més. Anys més tard, els seus instints es confirmarien.

Un article publicat per Bartomeu Berart, cronista de Guium, va desvetllar un passat inquietant: la plaça Major havia estat, segles enrere, el centre del poder implacable de la Santa Inquisició de Mallorca. Una plataforma circular presidia aquell espai, des d’on es dictaven sentències i es feien judicis. L’Iserna, fascinada per aquella revelació, es va demanar quins altres secrets amagava la plaça.

Amb aquesta pista i els coneixements adquirits, l’Iserna es va endinsar en una investigació més profunda sobre l’urbanisme antic de Guium una de les dues ciutats de dret llatí de les cinc citades per Plini el Vell (Història Natural, III, 76-77). Les formes el·líptiques dels carrers al voltant de la plaça van cridar-li l’atenció. Després de llargues jornades d’estudi i comparació amb altres ciutats romanes que va conèixer al llarg de la seva formació, va arribar a una conclusió sorprenent: la plaça Major podria ser l’espai fossilitzat en la trama urbana de la ciutat del que quedava de l’antic amfiteatre romà de Guium. Aquesta hipòtesi començava a agafar forma.

Va trobar més indicis que donaven suport a la seva teoria. Prop de la plaça, a la zona del passeig del Born, la illeta on ara es troba el Bar Bosc, es conserva part del que va ser el teatre romà, un edifici estudiat i documentat per l’arquitecte Lluís Morlà. Les restes d’aquest teatre i la seva disposició reforçaven la idea que, antigament, l’amfiteatre i altres edificis públics estaven interconnectats radialment, des del centre neuràlgic de la ciutat romana.

L’Iserna sabia que, en aquella època, el port romà de Guium s’estenia fins al Born, arribant a tocar el Teatre Principal (Just allà va ser trobada una ancora que havia vist exposada al pati de la Camara de Comerç de la ciutat). El torrent de Sa Riera, que antigament fluïa fins al mar, passava just per aquell mateix indret. Això implicava que tant el teatre com l’amfiteatre haurien tingut una connexió directa amb el mar, cosa que permetia l’accés de vaixells plens de viatgers i espectadors a aquests edificis públics.

Però hi havia un altre detall que la fascinava. Els antics corredors subterranis del circ, la Fossa Bestiaria, podrien haver estat reutilitzats segles després per la Santa Inquisició. Aquells passadissos, que en època romana s’utilitzaven per contenir bèsties ferotges, potser es van convertir en cel·les de tortura per als condemnats per heretgia o bruixeria. L’Iserna es va preguntar si, durant segles, aquelles galeries subterrànies, avui dia sentenciades per alguna maledicció, havien estat testimoni d’horrors inimaginables, ocults sota la superfície aparentment pacífica de la ciutat.

Les seves investigacions el van portar a descobrir un fet inquietant: durant la construcció de les galeries comercials als anys 70, s’havia produït un espoli sistemàtic de les restes romanes. Els panells de fusta que ocultaven les obres no només tapaven els treballs de construcció, sinó també l’espoli silenciós del patrimoni arqueològic. Aquestes restes desaparegudes, que podrien haver revelat més sobre el passat de Guium, es van perdre per sempre amb la complicitat de les autoritats i alguns arqueòlegs venuts al poder.

Però la història de destrucció del patrimoni de Guium no s’acabava aquí. L’Iserna va descobrir que en ple segle XXI, unes altres restes d’un edifici públic romà un mur de carreus escairats i la base d’una torre, que formava part de la disposició radial descrita, també havien estat esborrades. En aquest cas, la silenciosa desaparició es va justificar per la construcció de dos edificis d’habitatges, el mes gran amb aparcaments subterranis just on es varen fer desaparèixer les restes. Els tècnics municipals, en lloc de protegir aquells vestigis, van permetre la seva desaparició en favor de la viabilitat del projecte.

Ara, mentre la ciutat planifica una nova remodelació de la plaça Major, L’Iserna es demanava quants altres secrets poden seguir ocults al voltant de l’espai modern ja espoliat, i desaparèixer per miserables interessos. Guium, amb la seva rica història, guarda sota la seva superfície més que simples pedres i edificis. Els seus carrers i places són els testimonis silents d’un passat ocult, ple de misteris i de secrets enterrats que, potser, mai veuran la llum, com es el cas del temple excavat al voltant del Fòrum de la ciutat que roman tancat a pany i clau sota l’edifici General Lul·lià, que posa de manifest que el seu vertader nom havia estat pertorbat fins ara.