Durant segles, s’ha venut la idea que el món acadèmic és un bastió de rigor, serietat i infal·libilitat… O això ens han volgut fer creure. Però la història ens ensenya una lliçó bàsica: quan un error es repeteix prou vegades, es converteix en veritat absoluta. I si hi ha un cas paradigmàtic d’aquest fenomen, aquest és, sense dubte, la identificació de l’antiga Palma romana amb l’actual capital de Mallorca.

La situació és digna d’una tragèdia grega o d’una sàtira romana, depenent de l’humor del lector. Tot comença en ple Renaixement, quan un grup d’erudits, segurament il·luminats per la tremolosa flama d’una espelma, decideix que la ciutat fundada per Cecili Metel es trobava exactament sota l’actual Palma. Evidències? Qui les necessita! La fe era més que suficient. Així, ignorant deliberadament els topònims posteriors com Medina Mayurca o Ciutat de Mallorques, van decretar que sí, que allà hi havia la Palma romana. I aquest error, repetit durant més de 450 anys de generació en generació per historiadors, arqueòlegs i acadèmics de prestigi, fins al punt que qualsevol intent de qüestionar-ho és vist gairebé com una heretgia. Perquè en la investigació històrica, com en la religió, hi ha dogmes que no es poden tocar. Son mes de quatre els investigadors que així o desmenteixen en els seus treballs silenciats..

Un problema de textos antics (o d’interpretacions selectives)

Ara bé, què passa quan algú decideix rellegir Plini el Vell amb una mica més de rigor? Doncs que troba que la seva Historia Naturalis descriu una illa anomenada Triquadra a 12.000 passos al nord de la qual es trobava Palma. I si fem cas de les coordenades, aquesta illa no pot ser altra que Conillera, a l’arxipèlag de Cabrera. Però ai, ai, ai… això no encaixa gens amb la ubicació de l’actual Palma! Solució acadèmica? Dir que Plini es va confondre. Perquè, naturalment, un historiador romà amb experiència militar i un coneixement geogràfic minuciós devia fallar precisament aquí.

Un passus romà equivalia a 1,48 metres aproximadament: Per tant, si volem convertir 12.000 passus a metres: 12.000 ×1,48 = 17.760 metres. Que es la distància exacte que hi ha entre Conillera i el lloc on es va fundar la capital romana.

Però Plini no és l’únic que desafia la versió oficial. Les rutes de navegació de l’antiguitat no tenen com a centre Palma, sinó la zona de Ses Salines. I les restes arqueològiques? El primer campament romà documentat a Mallorca no és a Palma, sinó a Ses Salines. La necròpolis més gran? També allà. I les restes de naufragis romans? Concentren la major densitat a la mateixa zona. Però això tampoc és una pista rellevant. Devien ser romans amb un pèssim sentit de la direcció, oi?

Silencis incomodes i veritats perilloses

I aquí arribem a la joia de la corona: el temple romà sota Palma. Un edifici de gran importància que ningú sembla tenir pressa per excavar completament i exposar al públic. Potser perquè si es trobés una inscripció fundacional inconvenient, el relat oficial faria aigües. I ningú vol ser l’acadèmic que hagi de reconèixer que ha estat defensant un error monumental durant segles.

El segon gran tabú: Cristòfor Colom, fill de Mallorca

Però si hi ha una altra història incòmoda, aquesta és la mallorquinitat de Cristòfor Colom. Segons la hipòtesi de Gabriel Verd, el gran navegant no era genovès, sinó mallorquí. Un fill bastard del Príncep de Viana i Margalida Colom, una jueva de Mallorca, criat en un entorn on els seus familiars dominaven els coneixements cartogràfics més avançats de l’època, i la navegació. Això explicaria per què Colom va escollir noms tan significatius per a les primeres terres descobertes: Santa Margarita, en honor a la seva mare, i Sant Salvador, com el puig de Felanitx, lloc del seu naixement.

I per si això fos poc, tenim la famosa estàtua de Colom a Barcelona, que lluny d’apuntar cap a Gènova (com seria d’esperar), apunta directament cap a Felanitx. Massa casualitats per ser coincidència, oi?

Estàtua de Colom a Barcelona, lluny d’apuntar a Genova (1ª imatge), erigida el 1888 i finançat per l’Ajuntament de Barcelona per a l’Exposició Universal de 1888, amb l’objectiu de commemorar el «descobriment» d’Amèrica. Apunta amb el braç de Colon (entre els dos punts vermells, 2ª imatge) amb l’orientació exacte i ben precisa cap a la Creu del Picot al Puig de Sant Salvador, instal·lada el 1957, va ser obra de l’artista mallorquí Jaume Mir (3ª imatge).

Aníbal i Conillera: una història oblidada

I encara n’hi ha més! L’illa de Conillera, on Plini va situar la mítica Triquadra, podria ser el lloc de naixement d’un altre personatge de llegenda: Aníbal. Segons algunes teories, el general cartaginès hauria nascut durant una campanya militar del seu pare, Amílcar Barca, quan aquest intentava consolidar el domini púnic a la Mediterrània occidental. L’illa de Conillera, amb la seva posició estratègica i vinculació a la deessa Tanit, seria el lloc ideal per a un esdeveniment d’aquesta magnitud. Però, com sempre, la solució acadèmica és ignorar-ho o descartar-ho sense més.

Conclusió: quan la comoditat pesa més que la veritat

La història de la Palma romana, la mallorquinitat de Colom i el possible naixement d’Aníbal a Conillera són tres exemples clars de com la investigació històrica sovint prefereix la comoditat a la veritat. Quan una nova interpretació sacseja els fonaments d’un relat establert, la reacció habitual no és revisar les proves, sinó silenciar les veus dissidents.

I així, mentre la història continua sent escrita pels vencedors, els acadèmics tremolen davant la perspectiva d’un terratrèmol historiogràfic. Perquè si hi ha una cosa que fa por, és haver de reconèixer que la veritat sempre havia estat davant dels nostres ulls… i que simplement havíem decidit no veure-la.