Senyores, senyors
La festa de l´Estendard celebra un esdeveniment que va ocórrer el dia 31 de desembre de 1229. Les tropes de la Corona d´Aragó comandades pel rei Jaume I van prendre per assalt la ciutat de Medina Mayurqa. És una festa de vencedors. Però avui voldria dedicar un petit record a com era, abans de l’assalt, aquella ciutat habitada per unes vint mil persones de les tres religions. La majoria eren
musulmans, però també n’hi havia de jueus i cristians.
L’any 1999 es va publicar un llibre, Las Raíces de Palma, on es reconstruïa aquesta ciutat basant-se en documents que van seguir la conquesta. Actes notarials, llibres de repartiment, capbreus. Aquesta recerca es va fer amb un equip on van ser pilars importants la historiadora i documentalista Lucía Garau i l’informàtic José Ignacio Macías. El llibre concloïa amb un pla resum que reconstruïa la ciutat de 1229 marcant el possible traçat viari i els elements singulars que es van poder documentar, com ara recintes emmurallats, mesquites,
sèquies, banys, botiges, alfondecs, sinagogues, abeuradors, cementiris, forns, mercats, drassanes. Aquella va ser una feina tècnica, on la documentació i els arguments van marcar la pauta. Ara voldria fer un petit viatge en el temps per recordar com era Palma fa vuit-cents anys.
El 1229, Medina Mayurqa era ja una ciutat gran i antiga. Tenia 1350 anys de vida i era una de les més extenses i poblades d’Al-Andalus, cosa que en aquell moment, equivalia a dir, d’Europa. Unes quatre vegades més gran que Barcelona, ja ocupava l’interior del
semicercle avui comprès entre les avingudes i el front marítim. Al Llibre dels Feits, el rei Jaume I manifesta la seva admiració en veure per primera vegada la imponent ciutat, que s’emplaçava darrere d’una muralla de mes d´un quilòmetre de longitud a la vora del mar.
D´aquesta muralla sobresortien com agulles apuntant al cel els minarets de les mesquites i, al centre, s’aixecava el majestuós Cassar del valí, molt semblant a com ho veiem ara, el Castell de l´Almudaina. La ciutat apareixia com un enorme crustaci marí, de color ocre i textura
terrosa, ple de punxegudes espines i estès al sol. Quan va veure l’espectacle, el rei va dir: “la ciutat més bella mai vista”. Imagino el rei, atònit, escoltant a la nit, sota la llum d’una lluna vermellosa, la polifonia dels nombrosos muetzins cantant les oracions des dels minarets de les mesquites. A la crònica posterior a l’assalt, el rei afirma que les seves tropes van acabar amb vint mil dels habitants de Medina Mayurqa en una nit. Ell els anomena sarraïns, però lo cert és que també eren mallorquins. He de dir que considero aquesta xifra una mica exagerada.
Sense dubte, aquella nit van morir molts habitants de la ciutat, però aquest número hauria inclòs pràcticament tots ells, i aniquilar tantes persones en tan poc temps, amb els mitjans de l’època i la foscor de la nit, em sembla poc versemblant. I alguna cosa més em fa pensar que pot ser que no es va cometre el genocidi del que es vanaglòria el rei. Perquè vuit segles després, els pobladors de la ciutat anomenen als seus fills al-lots i a la seva parla utilitzen unes vocals característiques que estan molt presents al nord d’Àfrica.
Però com era la ciutat més bella mai vista? En aquella ciutat tenen importància cuatre elements: la terra, l’aigua, la llum i per descomptat, persones i animals. Medina Mayurqa es una ciutat de carrers estrets i traçat laberíntic, cases baixes amb parets de tova, i nombrosos horts que deixen veure per sobre les tàpies les copes dels arbres, la majoria fruiters: llimoners, figueres, pomeres, tarongers, palmeres. El primer que ens crida l’atenció és que Medina Mayurqa es una ciutat feta de terra. Als carrers, a les parets de cases i mesquites. Parets de tàpia o balast, una mescla piconada de terra i pedres. També a les muralles, fetes de torres verticals enllaçades per trams de mur construïts amb toves o, en el millor dels casos, amb carreus de marès. I terra també a les mans dels terrissers que poblen el bulliciós barri de la Gerrería, abarrotat de tallers on es venen plats, gerros, olles i càntirs de terra cuita que la gent fa servir per cuinar, per menjar, o per mantenir l’aigua fresca.
L´aigua es el segon element sempre present. Medina Mayurqa es una ciutat sobre la mar. Imaginem que hi arribem per mar, el 1229, i atraquem el nostre vaixell a Portopí, el port natural de la ciutat des de fa mes de 1000 anys, a l´època romana. El camí que ens porta a la ciutat transcorre per la vora d’un penya-segat sobre el mar i al 1229 encara podria conservar alguns trams de l’empedrat romà. Avui aquest camí continua sent molt transitat.
Segueix el traçat dels carrers Joan Miró, Sant Magí i Sant Pere. En sortir de Portopí, veiem molt aviat l´espectacle de la llarga cinta emmurallada de Medina Mayurqa. El camí es manté sempre elevat sobre els petits penya-segats i en arribar a la ciutat baixem per la rampa de l’actual carrer Sant Pere. En aquest moment aquest carrer queda extramurs, entre la murada i el petit penya-segat i baixa en rampa, aterrant a l’esplanada dels pescadors i els mariners, on avui s’assenta el barri de la Llotja. Els actuals passeig Sagrera i Antoni Maura no existíen, eren mar.
Aquesta esplanada es el lloc on els habitants de la ciutat tenen el contacte més directe amb el mar. Es un lloc de gran activitat. Els pescadors estenen les xarxes i els mestres d´atxa treballen a cel obert, però aquí també hi ha el recinte de les drassanes i una petita mesquita. Entrant a la ciutat per una porta que s’obría a un racó de l´actual plaça Drassana, ens trobem al bulliciós soc mariner, amb
nombrosos alfondecs on s’allotgen marins i mercaders.
Seguint, ja intramurs, per l’actual carrer Apuntadors arribem a la Costa de la Seu, i pugem cap al recinte més fortificat de la ciutat. Una petita ciutadella fortament emmurallada dintre de la gran ciutat. Es l’Antiga Almudaina, anomenada Urbs Vetus (Ciutat Antiga) al poema Liber Maiolichinus del 1114. Es el centre històric de Medina Mayurqa, que correspon a la antiga ciutat romana fundada més de mil anys enrere. En aquest recinte emmurallat estan les cases mes importants, la mesquita major i, en front, el gran Cassar del valí.
Darrere la llarga murada sobre el mar, està la magnífica ciutat. Un traçat bigarrat de carrers estrets i polsosos, on es pot reconeixer, en molts casos, el traçat actual. La majoria de les cases son de planta baixa i moltes tenen un petit hort, jardí o pati, amb plantes aromàtiques
-llimoners o gessamins- tan cares a la cultura andalusina.
Abunden també els atzucacs, petits carrerons sense sortida, tant habituals a les ciutats del nord d’Àfrica.Molts d´aquests carrerons desapareixeran després de la conquesta, quan la ciutat, serà ocupada en gran part per ordres religioses que faran els seus convents engolint
carrers i cases. Encara podem trobar alguns carrers de Medina Mayurqa embeguts a l’interior de recintes conventuals com a les Jerònimes o Santa Clara.
Com que les cases son baixes, els carrers son estrets però lluminosos , i tenen sempre l’amplada suficient perquè es puguin creuar dos ases carregats. Ens trobem amb persones vestides amb gel·laba o bombatxos, parlant àrab o hebreu. El blau del cel, el verd dels arbres, i els
colorits teixits de les gel.labes, trenquen la monocromia de la terra. Les mesquites responen encara al tipus tradicional, anterior al cambi que es produirá després de la caiguda de Bizanci, el 1453, quan els turcs es van inspirar a la basílica cristiana de Santa Sofia per implantar el nou model amb volta central, hereva del panteó romà d’Agripa. Les mesquites de Medina Mayurqa son encara del model clàssic, com les africanes o la de Còrdova, de sostre continu sustentat per un bosc de pilars que resulta en un volum horitzontal del qual surten espunxegudes agulles dels minarets. La mesquita major se situa on avui está la catedral, però deixa una àmplia plaça davant del castell del valí. La mesquita següent en importància se situa al costat del torrent, a la confluència dels carrers Alkudia (avui Sant Jaume) i Azanqa (avui Concepció). Hi ha una altra mesquita important al carrer de la sèquia Ayn a l’Emir (avui Sant Miquel). Sabem que a Medina Mayurqa hi havia al menys divuit mesquites que s´han pogut documentar i situar, però segurament hi eren moltes més.
La ciutat te poques places. Gairebé totes al espai interior de les portes de la murada, on s´instal.len petits mercats de venda dels productes del camp. La única gran plaça central es la de l’Atzoch (avui plaça des Mercat), on té lloc el gran mercat. Aquí acudeixen pagesos i artesans
de la part forana acompanyats dels seus ases carregats amb hortalisses, animals, espècies i objectes d’artesania: ceràmiques, cistelles, teles, perfums. Al entorn d’aquesta plaça abunden també els alfondecs, que responen al tipus de pati central envoltat d´habitacles on s’allotgen -juntament amb les seves mercaderies i animals- els pagesos i comerciants. L’alfondec més important de la ciutat ocupa el solar on avui son els jutjats.
Aquesta plaça-mercat se situa al centre geomètric de la ciutat, tocant el torrent Exekin. Aquest torrent entra a la ciutat per un arc obert a la muralla, a la altura de l’actual carrer Via Roma i segueix per el traçat de Rambla, Unió i Born, per desembocar on ara es el Passeig Antoni Maura, que ja era mar, entre el castell del valí i la Porta del Mar, dos elements que encara existeixen. La llera del torrent es terrosa, i es manté seca la major part de l’any. Hi creixen herbes, arbustos, joncs i arbres. Es un dels espais favorits pel joc dels infants, encara que tota la ciutat es un laberint infinit, carregat de misteris i emocions. Pels al.lots, la ciutat, a més d´un gran escenari de jocs, es la permanent
escola de vida. Cinc ponts creuen el torrent. Al 1229 ningú sospita que dos segles més tard aquest torrent Exekin, d´aspecte inofensiu, provocarà una tragèdia amb milers de morts.
Els dies de mercat l’afluència augmenta. Pels carrers terrossos circulen persones i ases, però també són habituals les vaques, mules, cans, gallines o ovelles. El bullici és gran als principals socs, plens de botigues i tallers. Les veus i els crits –amb la inconfusible musicalitat de la parla mayurquina- es barregen amb el continu copejament dels artesans: terrissers, fusters, ferrers, boters, corders, curtidors.
Quatre son els socs més comercials de la ciutat: el principal es la Xaria-al-Kabir (avui Sindicat), antic camí de sortida de la ciutat romana cap a la capital Pollentia. Els pagesos del pla, amb els productes dels seus horts, entren per la porta de Bab al-Balad (avui de Sant Antoni),
i tenen dues opcions: o romandre al mercat menor, a l’interior d’aquesta porta, o seguir pel carrer Sharía-al-Kabir (Sindicat), per baixar després amb els ases –i amb molta cura de no relliscar- per una costa amb molta pendent, la costa de Ben-Annen (avui d´en Berga), que
condueix directament al mercat central (Atzoch), acostat al torrent.
El segon soc es el carrer de la sèquia Ayn Al Emir -avui Sant Miquel- antic camí de sortida cap al Nord, la serralada, vers pobles com Bunyola, Valldemossa, Esporles i altres cuasi inaccessibles que se situen a l’altra costat de les montanyes: Soller o Banyalbufar. Els pagesos
que baixen de la serra, entren per la porta de Bâb al Kahol, que es situa a l’inici de l’actual carrer de Sant Miquel, per on entra també la principal sèquia Ayn Al Emir, que abasteix d´aigua a la ciutat, i que probablement manté el traçat mil.lenari del canal romá. Els pagesos
baixen després, amb els ases carregats, per la Costa de sa Pols, cap a la plaça des mercat (Atzoch).
El tercer soc es el del moll, que ja en em parlat. Avui carrer Apuntadors, sant Feliu, i voltants. Aquí hi ha nombrosos alfondecs on s’allotgen mercaders i mariners. En aquest barri son freqüents els tallers relacionats amb la construcció i reparació de vaixells -mestres d´aixa, corders, boters, ferrers. Y també abunden els prostíbuls, les tabernes, i les botigues on es poden comprar els productes més exòtics procedents de països llunyans: espècies, teles, perfums. Aquest soc es com una finestra oberta al món, on també es reben les notícies de països llunyans, les guerres i les disputes polítiques.
Aquestos tres socs se estableixen sobre els antics camins de sortida de la ciutat romana, i arribaran fins al segle vint-i-un mantenint el seu caràcter comercial després de dos mil anys. I ens queda el quart soc, que es diferent de tots perquè es tanca sobre si mateix. El conformen els tres carrers principals del call jueu, avui Sant Bartomeu, Jaume II i Argenteria. Encara no existia el carrer Colom, que es va obrir al segle XIX, i el barri de sa Calatrava no serà call fins després de la conquesta cristiana. Al soc jueu es poden comprar joies i pedres precioses, or o plata. Els dos primers carrers d´aquest call -avui Sant Bartomeu i Jaume II- convergeixen cap a la porta d’entrada de l’aljama jueva,
un altre recinte emmurallat dintre de la ciutat.
S´emplaçaba on avui està el carrer Conqueridor i els seus voltants. S´extenía des de l´actual Costa de Sant Domingo fins al carrer Palau i des de la plaça de Cort fins al castell de l’Almudaina. Aquest recinte emmurallat, avui desaparegut, és segurament la part de la ciutat que va
suportar, al llarg de mil anys, una història més agitada. Es va construir després del l’any 903, ja sota la dependència del califat de Còrdova, com un annex al gran Cassar del valí (castell de l´Almudaina) i a semblança d’altres ciutats hispanomusulmanes, com Granada, Almeria o Màlaga.
Pero l´any 1031 va caure el Califat, i Mayurqa, després de formar part durant uns pocs anys del taifa de Dénia, es va convertir per primera vegada en regne independent, i va haver de construir la gran muralla exterior. Aquesta muralla va ser assaltada per primera vegada per un exercit pisano-catalá el 1114. Després d´aquest assalt, el recinte interior annex al Cassar, que es deia Bab-el-Djadid, va ser ocupat per l’Aljama jueva, i la seva porta rebrà, després de la conquesta cristiana, el nom de Porta dels Jueus.
Aquesta porta se situava a l’actual Costa del Duro, a l’alçada de les escales que pugen cap al carrer Victòria. I la Costa del Duro es deia Carrer de les Torretes, fent al·lusió a les torres del Castell dels Jueus, que la vorejaven. Després de la conquesta cristiana de 1229, els dominics varen ocupar una part del Castell dels Jueus, però no van parar de pressionar perquè els jueus fossin expulsats del seu Castell, cosa que van aconseguir el 1236. Es dominics van poder construir llavors el seu convent ocupant tot el recinte, on hi van quedar per sis segles.
Aquest recinte emmurallat va ser destruït al segle XIX per deixar pas al carrer Conqueridor. Una desafortunada intervenció, donat que aquell moment l´antic recinte annex al Cassar, després Bab al Dajadid, després Castell dels Jueus, després Convent dels Dominics, albergava, a
més del convent, la magnífica església gòtica, que va ser demolida. Però tornem al 1229. Medina Mayurqa es una ciutat a escala humana on potser el més característic es la implicació dels cinc sentits. El sentit de la vista és el que va meravellar el rei Jaume quan va veure la ciutat. Un espectacle de volums i minarets sota la llum del sol. Però en entrar a la ciutat domina el tacte. La terra, als carrers, a les parets de les cases i les tàpies. I altres dos sentits hi son presents. Els sons i les olors. El mar era encara molt proper, el batre de les ones al peu de la muralla era un so assumit i habitual. I també la remor permanent de l’aigua de les dues sèquies principals i dels petits canals que
proveïen tots els barris de la ciutat.
Al capvespre, el so de l’aigua es converteix en una remor de fons que simbolitza la vida i que es barreja amb les veus de les persones, el balut d’alguna ovella, el ramat d’algun ase, el cant d’algun gall o el lladruc d’algun ca. I estan també els olors, tan presents a les ciutats andalusines. Olors de curtidors que avui no suportaríem es barregen amb els de les espècies, les plantes aromàtiques, el tarongina o el gessamí, que impregnen l’aire d’una sensualitat que s’accentua a mesura que el sol baixa cap a l’horitzó, moment del vespre en què la gent es recull a ca seva. A l’enrenou diari succeeix llavó el silenci i la total foscor. La nit és negra, excepte els dies de lluna o estrelles, i només la remor dels petits canals, els cants dels muecins des dels minarets, o les veus de les dones cridant als seus fills, trenquen l’extrema quietud.
Valgui aquest petit recordatori com homenatge a aquells mallorquins que, la nit del 31 de desembre de 1229, varen defensar Medina Mayurqa -la ciutat més bella mai vista- i varen morir per defensar-la.
Moltes gràcies i bon any
