En el vast misteri de la història humana, les estructures monumentals que han sobreviscut al pas dels segles, com les majestuoses piràmides d’Egipte, les misterioses muralles de Sacsayhuamán al Perú, i altres construccions de gran magnitud, ens fascinen i desconcerten alhora. Però al costat d’aquestes obres, existeix una qüestió que ha capturat la imaginació d’arqueòlegs, antropòlegs i estudiosos de les cultures antigues: els cranis que no s’assemblen a cap de les característiques humans modernes. Cranis que suggereixen una realitat genètica diferent, una modificació que no només era cultural, sinó també biològica. I què passa si aquestes alteracions no només estan relacionades amb l’evolució natural, sinó amb una antiga raça capaç de dominar les tècniques constructives més enigmàtiques del passat?

Baalbek i les seves descomunals pedres.

Evolució del crani de l’homínid.

Des de les profunditats de les terres de Paracas al Perú fins a les muntanyes remotes del Càucas i a les sorres antigues d’Egipte, els cranis trobats tenen una morfologia que desvia de qualsevol cosa que puguem considerar com a normal en els humans actuals. Alguns d’aquests cranis presenten una ampliació natural de la cavitat cranial, amb capacitats que sobrepassen l’humana mitjana. Les teories tradicionals afirmen que aquests canvis van ser fruit de la deformació artificial, com la deformació cranial que es practicava entre els maies i altres cultures, però l’excepció d’alguns d’aquests cranis posa en dubte aquesta visió. Els experts, astorats per les troballes, especulen sobre si aquestes alteracions podrien ser genètiques, resultat d’una línia evolutiva paral·lela que va generar una població amb una morfologia única.

Cranis de Chongos, Paracas. Museu Regional d’Ica, Perú.

El Caire, amb les seves imponents piràmides i temples, és testimoni d’aquest enigma. En els tombes de faraons com Akenatón, el crani allargat sembla desviar-se de la tipologia habitual egípcia, una alteració que podria ser el reflex d’una classe especial, d’una casta d’elit que portava aquestes característiques físiques distintives, que potser no eren merament estètiques, sinó relacionades amb una capacitat excepcional per a la construcció i el coneixement arquitectònic. Algunes teories suggereixen que aquests individus podrien haver estat els veritables constructors dels grans monuments que encara avui en dia ens impressionen. Si Akenatón i la seva cort tinguessin aquest tipus de cranis, no seria una simple alteració cultural, sinó una herència genètica que podria vincular-se directament amb els coneixements extraordinaris que van permetre la creació d’algunes de les estructures més colossals de l’antiguitat.

Comparativa del crani allargat amb perfil de bust d’Akenatón.

A la regió del Càucas, les mòmies de Zana presenten cranis de dimensions extraordinàries, amb mandíbules grans i cavitats cranials inusuals. Descriure aquests cranis com “monumentals” sembla una forma encertada d’emmarcar la seva majestuositat. Aquestes mòmies, trobades a les muntanyes del Caucas, podrien pertànyer a una civilització desconeguda que, en el seu temps, va ser capaç de dominar tècniques de construcció de monuments impressionants, a l’igual que les estructures megalítiques que encara avui en dia desconcerten els científics.

Porta del Sol de Tiawanaku, Llac Titikaka, Bolivia.

Però les sorpreses no acaben aquí. A l’altre costat del món, a Mesoamèrica, la ciutat de Teotihuacan i altres zones com Tiwanaku també han revelat cranis allargats que no responen a les pràctiques de deformació cultural conegudes. Al contrari, aquests cranis presenten característiques anatòmiques naturals que suggereixen la presència d’un grup d’individus amb una morfologia excepcionalment diferent. La seva capacitat cranial superior i els trets distintius dels seus cranis suggereixen una connexió amb una classe d’elit, una classe que potser va jugar un paper clau en la creació de les increïbles piràmides i temples que es veuen a la regió.

Gornaya Shoria, Siberia. Megalits o formacions natural?

En altres indrets remots, com les pedreres de megalits de la Xina, o Gornaya Shoria a Sibèria, també s’han trobat estructures de dimensions colossals i mètodes de construcció que desafien la nostra comprensió de la tecnologia de l’època. A Sacsayhuamán, a Perú, la precisió de les pedres enormes que formen les muralles sembla impossible d’aconseguir sense una tècnica de construcció avançada, i els cranis allargats trobats en la regió podrien suggerir una classe que, per alguna raó, es va distingir dels altres i va estar implicada en la construcció d’aquestes imponents estructures.

Elongació cranial a Xina.

Una teoria fascinant suggereix que aquestes civilitzacions podrien haver estat obra d’una antiga raça de constructors, una classe amb capacitats físiques i mentals superiors, els cranis allargats de la qual podrien ser el reflex d’una modificació genètica natural que els va conferir característiques anatòmiques úniques. Aquests individus, amb les seves capacitats extraordinàries, podrien haver estat responsables de la construcció d’estructures com les piràmides de Giza, les muralles de Sacsayhuamán, els temples de Kailasa a l’Índia, o el Triliton de Baalbek, que encara avui en dia són una mostra de la grandesa de civilitzacions antigues que semblen haver posseït un coneixement que no podem ni imaginar.

Trilitó de Baalbek. Comparació amb els visitants del centre arqueòlogic. Megalits d’un pes estimat de 1.500 Tm.

Els cranis allargats i les estructures monumentals que aquests pobles van deixar darrere seu, amb totes les seves peculiaritats, continuen sent un misteri per als científics. La connexió entre aquestes alteracions genètiques i les imponents construccions que ens sorprenen cada dia és una qüestió fascinant però també profunda i misteriosa. Com a espècie, sembla que encara tenim molt per descobrir sobre les civilitzacions antigues que van construir aquestes meravelles i els individus excepcionals que van ser els seus creadors. Potser, entre aquestes ombres genètiques i les ombres de les pedres que es van erigir, es troba la clau d’un passat que encara no hem pogut comprendre completament.

Pedra de la dona Prenyada. D’unes 1000 tones.

Les Ombres d’una Civilització Perduda: La Gran Conspiració Megalítica

El silenci de la pedra guarda secrets més antics que la memòria humana. Mons passats, civilitzacions oblidades, i arquitectures impossibles s’alcen com fantasmes del passat, testimonis muts d’una tecnologia que escapa de les nostres mans i desafia els relats oficials de la història. Per què aquestes estructures no encaixen amb el que ens han ensenyat? Quina força impensable, quina tècnica secreta va aixecar aquests colossos de granit i basalt amb precisió de rellotgeria còsmica?

Des dels megàlits de Baalbek, on el Trilitó (o la pedra adormida la propera pedrera) sembla desafiar qualsevol capacitat tècnica humana, fins a les inexplicables cavernes de Barabar, excavades en la duresa de la muntanya amb un detall quirúrgic i un brillant acabat que emmiralla la nostra incapacitat d’entendre com obtingueren aquests resultats, hi ha una constant: una civilització desconeguda, amb un domini de la pedra i de la matèria que supera qualsevol explicació convencional.

Coves de Barabar amb acabat polit emmirallat interior, India

Les pedreres megalítiques de Yangshan a Xina, amb talls de roca gegantins que semblen fets amb eines que no deixen rastre, o la colossal estructura de Gornaya Shoria, a Sibèria, amb blocs de granit que semblen fets de plastilina abans de ser refredats en formes i mides impossibles, suggereixen una tècnica desconeguda, una tecnologia capaç de reblanir la pedra, modelar-la com si fos argila i solidificar-la de nou amb precisió mil·limètrica i composició poligonal perfectament encaixada.

Els enormes i inexplicables megàlits de la pedrera de Yangshan.

Els estudis independents suggereixen que les parets poligonals de Sacsayhuamán al Perú no són producte d’un treball de martell i escarpra, sinó del coneixement d’una ciència perduda que permetia moldejar el granit rosat fins a encaixar-lo amb altres blocs amb una perfecció orgànica, fusionant-se com si fossin d’una mateixa massa.

Però aquí és on comença el gran enigma: si aquestes tècniques existien en el passat, per què han desaparegut? Qui s’ha assegurat que mai les redescobrim?

Sacsayhuaman murada protectora del jaciment megalític; Un dipòsit de planta circular amb contraforts concèntrics omplert per vasos comunicants per un seguit de galeries subterrànies recentment descobertes als seu voltants.

L’Ombra de l’Smithsonian i la Manipulació del Passat

Quan investigadors independents intenten accedir a aquests megàlits, quan arqueòlegs alternatius pregunten pels cranis allargats de Paracas o per la sorprenent tecnologia del Temple de Kailasa a l’Índia, es troben amb un mur de silenci. Documents desapareguts. Excavacions abruptament interrompudes. Fòssils i estructures enterrades, classificades com “irrellevants” o “naturals” per acadèmics finançats per les mateixes institucions que dicten què és “acceptable” en la història.

L’Institut Smithsonian, que des de fa més d’un segle ha estat a càrrec de la custòdia i catalogació de descobriments arqueològics a Amèrica i més enllà, ha estat acusat en nombroses ocasions de fer desaparèixer evidències que podrien alterar dràsticament la versió oficial de la història humana.

Què se n’ha fet dels cranis gegants trobats als Estats Units durant el segle XIX? Per què les estructures megalítiques que desafien qualsevol explicació continuen sent ignorades o maliciosament ridiculitzades? I el més inquietant: per què hi ha indicis que moltes d’aquestes restes han estat deliberadament destruides, reubicades o ocultades?

Els investigadors que s’atreveixen a plantejar aquestes qüestions es troben amb un patró repetitiu: els documents oficials neguen qualsevol troballa extraordinària, les excavacions acaben amb les proves “desaparegudes”, i qualsevol intent de difondre aquesta informació és titllat de pseudociència.

Vimanas, ciutats flotants i màquines voladores, figuren al text mitològic Indú del Mahabhárata (c. III a. C.) juntament a armes de destrucció massiva al estil nuclear.

Els Secrets Perduts de la Civilització Ancestral

Si realment va existir una civilització global capaç de dominar la pedra amb una tecnologia desconeguda, què en queda d’ella? La resposta podria trobar-se en les llegendes d’arreu del món:

• Els antics textos indis parlen dels Vimanas, ciutats flotants i màquines voladores dels déus.
• Les tradicions andines expliquen que Tiahuanaco va ser construïda en una sola nit per gegants amb un coneixement superior.
• Les cròniques sumèries esmenten una època en què els déus convivien amb els homes i aixecaven temples i ciutats amb tecnologies que van desaparèixer amb ells.

És possible que els últims vestigis d’aquesta civilització perduda fossin una classe dirigent amb característiques físiques diferents, aquells amb els famosos cranis allargats, la ment superior i el coneixement dels antics constructors. Potser van ser els últims descendents d’aquesta elit desconeguda que es va perdre en el temps, i les piràmides, els megàlits i les estructures impossibles són els seus últims testaments en pedra.

Els blocs de granit rosat, deformats com si haguessin estat líquids abans de refredar-se en posició, indiquen que coneixien la manipulació de materials a una escala que la nostra tecnologia encara no pot replicar. Els talls impossibles de pedres gegants, perfectament llisos, insinuen l’ús d’ones de so, calor intensa o algun tipus d’energia capaç de modelar la matèria.

Però algú no vol que recordem aquest coneixement.

El secret de la civilització perduda no només radica en la seva arquitectura, sinó en el que ens podria ensenyar sobre energia, materials i tecnologia avançada. I aquí rau el perill: si aquestes tècniques sortissin a la llum, trencarien el monopoli del coneixement i del poder actual.

Els grans blocs de pedra parlen, però nosaltres no els escoltem. Els arxius desapareixen, les proves s’amaguen i la veritat es dissol en el corrent de la història oficial. Potser, només potser, ens trobem a les portes de recuperar la clau d’un saber que va desafiar la naturalesa i que el poder modern no vol que recordem.

La pregunta no és si aquesta civilització va existir. La pregunta és: què temen tant que puguem descobrir?

Estudi Científic sobre els Cranis Allargats: Deformació Cultural vs. Modificació Genètica Natural

Introducció:

Els cranis allargats trobats en diverses parts del món han provocat un intens debat sobre quines poden ser les causes d’aquestes modificacions. Les dues explicacions més comunes són: (1) les deformacions culturals, que resulten de pràctiques intencionades de les antigues societats per modificar la forma del crani mitjançant pressió durant el creixement, i (2) les modificacions anatòmiques naturals, que podrien indicar canvis genètics. És possible que aquestes dues causes coexisteixin en les mateixes àrees geogràfiques, on, per exemple, una cultura podria imitar les pràctiques d’una altra considerada de més prestigi o culturalment superior, donant lloc a la combinació de cranis modificats de manera artificial i altres amb alteracions genètiques naturals.

Aquest estudi aborda les troballes de cranis allargats arreu del món, diferenciant entre aquells que mostren evidències de deformació artificial i aquells que presenten característiques anatòmiques úniques, suggerint una possible modificació genètica natural. En alguns casos, és possible que aquests dos fenòmens (deformació artificial i variacions genètiques) coexisteixin dins del mateix territori. Aquesta diferenciació és crucial per evitar confusions i establir una comprensió més clara de les causes de les alteracions cranials.

1. Cranis Allargats per Deformació Cultural (Deformació Artificial)

Aquests cranis mostren un allargament de la forma del crani que és conseqüència de pràctiques culturals que pretenien modificar la forma del cap durant els primers anys de vida. Aquestes pràctiques eren realitzades de manera controlada i programada, utilitzant dispositius externs per aplicar pressió al crani mentre aquest encara estava en desenvolupament.

1. Exemples de Deformació Cranial Cultural:

Cultura Paracas (Perú):

Alguns cranis trobats a la cultura Paracas són un dels exemples més coneguts de deformació cranial artificial. En aquest cas, es va practicar l’allargament dels caps de nens a través de fustes o altres materials que generaven una pressió contínua sobre el crani, modelant-lo fins a aconseguir una forma allargada. Aquesta pràctica era comuna en certs sectors de la societat Paracas, possiblement com a símbol de prestigi o diferenciació social. No obstant això, en aquests casos i no altres que veurem seguidament, tot i la forma allargada d’aquests cranis, no hi ha proves concloents que suggerissin una modificació genètica inherent.

Cultura Maya (Mèxic i Guatemala):

Les civilitzacions maies també practicaven la deformació cranial, en què els nens rebien tractament per modificar la forma del crani durant els primers anys de vida. Els cranis trobats en llocs com Uxmal mostren una lleugera elongació, però no presenten altres canvis estructurals anatòmics, com l’absència de sutures o una capacitat cranial superior (González, 2006).

Cultura Nasa (Colòmbia):

La cultura Nasa a San Agustín (Colòmbia) també va mostrar una pràctica d’allargament cranial artificial. Aquests cranis, encara que al·ludeixen a una pràctica cultural d’allargament, no mostren canvis internament significatius en l’estructura del crani ni en les sutures cranials. Aquestes deformacions es feien per obtenir un efecte estètic o per marcar una classe social o status especial (López et al., 2011).

Cultura Huns (Àsia Central):

Els Huns, al segle IV i V d.C., utilitzaven tècniques de deformació cranial que consistien a modificar la forma del crani a través de fustes i altres materials. Els cranis allargats trobats en les tombes huns són un exemple típic de deformació cultural, sense evidència d’altres modificacions anatòmiques (Tcherevko et al., 2015).

Cultura Mesopotàmica (Mesopotàmia, Orient Mitjà):

A l’antic Sumer i altres regions d’Orient Mitjà, es documenta la pràctica de la deformació cranial per distingir els membres de l’elit. Tot i que aquests cranis no tenen un volum major, alguns presenten una lleugera elongació que es pot atribuir a pràctiques culturals (Bahrani, 2003).

Antics Egipcis (Egipte):

A l’antic Egipte, la deformació cranial era una pràctica estètica utilitzada per igualar-se a l’elit, en la qual es realitzaven manipulacions cranials per diferenciar-se d’altres classes socials. Tanmateix, en el cas de les restes de certs faraons, com Akenatón, han sorgit especulacions a partir de les seves representacions artístiques (que podrien reflectir ja bé modificacions genètiques cranials o malalties). D’altra banda, la seva cort, sacerdots i altres membres importants de la societat presenten cranis que podrien haver estat modificats genèticament. Això ha donat lloc a la teoria sobre l’existència d’una «raça» o «grup d’elit» amb característiques cranials distintives que podrien suggerir alteracions genètiques naturals (Hartwig, 2001).

S’han trobat altres cranis a Egipte que alguns estudiosos consideren que presenten característiques anatòmiques que no s’ajusten a les alteracions causades per deformacions artificials. Especulant-se que aquestes estructures podrien ser el resultat d’alteracions genètiques naturals. Això implicaria que podria haver existit una població amb característiques cranials especials, no causades per deformació artificial, sinó per una variant genètica que produïa un allargament cranial de manera natural.

2. Cranis Allargats amb Característiques Anatòmiques Úniques (Modificació Genètica Potencial)

D’altra banda, alguns cranis allargats presenten característiques anatòmiques que podrien suggerir una modificació genètica natural. Aquests cranis mostren un augment significatiu en la capacitat cranial i estructures que no corresponen a les alteracions típiques causades per deformacions culturals. Aquestes variacions podrien ser resultat d’una modificació genètica natural, en lloc d’una pràctica cultural.

2.1 Exemples de Cranis amb Característiques Anatòmiques Úniques

A diferència de les deformacions culturals, alguns cranis allargats presenten característiques anatòmiques que suggereixen una possible alteració genètica natural. Aquests cranis sovint mostren un volum cranial superior al dels humans moderns, així com una organització peculiar de les sutures cranials.

Cultura Paracas (Perú):

Els cranis trobats a Paracas mostren una notable capacitat cranial superior (fins a 2.500 cm³, en comparació amb la mitjana humana actual de 1.400 cm³), així com sutures cranials úniques, com la manca de la sutura sagital, característica típica dels humans moderns (Verano, 2001). Aquestes alteracions no poden ser explicades només per deformació artificial, ja que no tots els cranis paracas presenten evidències de manipulació cultural. Aquestes alteracions poden suggerir una variació genètica natural, amb una morfologia que no és coherent amb les deformacions artificials observades en altres cultures.

Cova de Lovelock (Nevada, EUA):

Els cranis trobats a la cova de Lovelock han estat associats amb les llegendes locals de la tribu Paiute, que parlen de «Si-Te-Cah», una raça gegantina d’humans de més de 3 metres d’alçada. Els cranis trobats a la cova de Lovelock presentaven una capacitat cranial notablement més gran que els humans moderns, així com sutures inusuals que no corresponen a les deformacions culturals típiques. No obstant això, l’estudi científic sobre aquests cranis és limitat i molts d’ells han estat desapareguts o ocultats per motius desconeguts (Mayer, 1992).

Cultura Nasa (Colòmbia):

Els cranis de la cultura Nasa que es troben a San Agustín (Colòmbia) també mostren un volum cranial més gran que els humans normals. Aquest augment en la capacitat cranial, juntament amb sutures cranials úniques, podria indicar una modificació genètica natural, tot i que el patró de deformació no és tan marcat com en altres cultures.

Cultura de Tiwanaku (Bolívia):

Els cranis de Tiwanaku, que es troben a la regió andina de Bolívia, mostren una capacitat cranial notablement gran i una morfologia que difereix de les formes tradicionals dels humans moderns. Aquests cranis no presenten les marques típiques de manipulació externa i podrien suggerir una alteració genètica natural en aquesta civilització (Goldman, 2015).

Cranis de la Cultura Vinca (Sèrbia):

Els cranis de la cultura Vinca, una antiga cultura europea situada a la regió dels Balcans, datats del 5.000 a.C., mostren cranis allargats i una organització peculiar de les sutures. Aquestes troballes no poden ser explicades per deformació artificial, ja que les modificacions anatòmiques no són coherents amb pràctiques culturals documentades a la regió. Aquests cranis també podrien suggerir una variació genètica natural que genera aquest tipus de morfologia (Bell, 2017).

Mòmies de Zana (Càucas, Rússia):

Les mòmies de Zana, trobades a la regió del Càucas, a Rússia, i que han cridat l’atenció per les seves característiques anatòmiques extraordinàries. Les mòmies, descobertes en les dècades de 1850 i 1860, presenten cranis amb dimensions molt més grans que les del cos humà modern, a més d’altres alteracions anatòmiques poc comunes, com una mandíbula més robusta i una capacitat cranial superior a la mitjana humana coneguda (Sokolov, 1998).

La morfologia d’aquests cranis suggereix que les persones en qüestió podrien haver estat una població amb alteracions genètiques no documentades en humans moderns. A més, les restes fossils d’aquestes mòmies presenten una sèrie de característiques que no es poden explicar fàcilment per la deformació cranial artificial coneguda, el que ha portat alguns investigadors a plantejar la possibilitat d’una població amb una variació genètica natural que podria explicar aquestes característiques anatòmiques úniques. No obstant això, la seva veritable identitat i origen segueixen sent un misteri, i molts dels seus detalls continuen sent objecte d’especulacions i controvèrsia (Moshkin, 2010).

Els cranis trobats en aquesta regió són notablement més grans, amb una capacitat cranial que supera els 1.800 cm³, el que suggereix una morfologia excepcionalment desenvolupada en termes de capacitat cerebral. Aquests individus també presenten una mandíbula més prominente i unes arcades dentals més grans, el que reforça la idea d’una adaptació o modificació genètica que no coincideix amb els patrons habituals de deformació cultural coneguts. Alguns autors han suggerit que aquesta anomalia podria estar relacionada amb una població «primitiva» desconeguda que ha estat alterada per l’evolució genètica aïllada o potser fins i tot per l’efecte de la hibridació amb altres espècies (e.g., H. erectus o altres formes humans prehistòriques) (Mayer, 2003).

3. Diferenciació entre Deformació Cultural i Modificació Genètica

És important reconèixer que, en algunes cultures, com la Paracas i la Nasa, els cranis allargats podrien ser un resultat de dues dinàmiques simultànies: la deformació cultural i les possibles alteracions anatòmiques naturals. Aquesta diferenciació s’observa a través de les següents característiques:

Deformació Cultural (Artificial): La deformació cranial artificial és una pràctica documentada a moltes cultures antigues, especialment com a símbol de distinció social, identitat o estatus. Tanmateix, la deformació cranial artificial no és responsable de diferències morfològiques úniques, i les modificacions son resultat de:

• Canvi extern en la forma del crani a través de pressió mecànica externa.
• Sutures cranials normals (presenten les estructures típiques dels humans moderns).
• No hi ha augment significatiu del volum cranial.

Modificació Genètica (Natural): Alguns estudiosos apunten que les diferències observades en els cranis de Paracas podrien ser causades per factors genètics, possiblement vinculats a un grup humà antic o a una migració de persones desconegudes que podrien haver arribat a la regió fa milers d’anys. Les alteracions anatòmiques podrien ser indicatives d’una possible modificació genètica o d’una subpoblació humana amb característiques distintes, com ara:

• Augment notable del volum cranial, superant els estàndards humans normals.
• Sutures cranials atípiques o absència de sutures típiques.
• Alteracions morfològiques internes, com la forma del crani, que no són coherents amb les deformacions artificials observades en altres cultures.
• Dimensions Òssies Diferents: A més de la mida densitat i el pes, els cranis allargats de Paracas també presenten variacions significatives en altres parts de l’estructura òssia. Les cavitats orbitals, per exemple, són significativament més grans que les dels cranis contemporanis, i la mandíbula és més gran i gruixuda.

Relació entre els cranis allargats i les estructures monumentals:

Moltes cultures antigues han creat estructures monumentals, com les piràmides d’Egipte, els temples de Mesoamèrica, o els cercles de pedra de Stonehenge. En alguns casos, aquestes estructures s’han associat a civilitzacions amb profundes coneixements matemàtics, astronòmics i arquitectònics, i fins i tot en certs contextos alternatius, s’ha suggerit que aquestes estructures podrien ser el resultat d’una «civilització avançada» que no era simplement humana, sinó que podria estar vinculada a éssers amb característiques biològiques inusuals, com els cranis allargats.

Algunes teories especulatives argumenten que les persones amb cranis allargats podrien haver estat els líders d’aquestes societats avançades o una classe social superior amb coneixements secrets que els van permetre dirigir la construcció d’aquestes obres enormes. Tanmateix, no hi ha proves científiques sòlides que demostrin una connexió directa entre els cranis allargats i les estructures monumentals. És més probable que les estructures espectaculars fossin creades per les civilitzacions humanes en general, utilitzant el coneixement i les tècniques disponibles en aquell moment.

Conclusió

Els cranis allargats trobats arreu del món poden ser explicats a través de dues causes possibles: la deformació artificial i les modificacions anatòmiques naturals. En alguns casos, com en la cultura Paracas, la Nasa i l’Egipcia, podrien coexisitir ambdós fenòmens dins el mateix territori. Els cranis amb característiques anatòmiques úniques, com els trobats a Paracas, Lovelock (poc documentat) o Tiwanaku, suggereixen la possibilitat de variacions genètiques no documentades en les poblacions humanes conegudes. És necessari un enfocament científic rigorós per continuar investigant aquestes troballes i establir una comprensió més clara de les causes subjacents a aquestes alteracions cranials.

Bibliografia:

Bahrani, Z. (2003). The Visual Culture of Ancient Egypt. Cambridge University Press.

Bell, S. (2017). The Vinca Culture: An Enigmatic Civilization of Prehistoric Europe. Journal of Prehistoric Research, 45(2), 125-134.

Darnell, J. (2004). The Art of Ancient Egypt. Oxford University Press.

González, A. (2006). Mayan Practices of Skull Modification. University of Mexico Press.

Hartwig, H. (2001). Royal Dynasties and Genetics in Ancient Egypt. University of Oxford.

Henshilwood, C. (2009). Paracas and the Cultural Practices of Ancient Peru. Journal of South American Archaeology, 28(1), 51-63.

López, E., et al. (2011). Nasa Culture and Skull Modifications. Journal of Colombian Archaeology, 35(2), 77-89.

Mayer, A. (1992). The Lovelock Cave and Its Secrets. Nevada Archaeological Journal, 56(4), 300-305.

Papageorgiou, J. (2007). New Insights into Ancient Egyptian Cranial Deformities. Egyptian Archaeology Review, 22(3), 12-18.

Verano, J. (2001). Cranial Modification in Paracas Culture. Peruvian Studies Journal, 36(2), 122-135.

Zapata, M., et al. (2013). The Cranial Characteristics of the Nasa People. Colombian Journal of Anthropology, 48(1), 34-42.

López, P., et al. (2012). The elongated skulls of Paracas: An unexplained phenomenon. Archaeological Journal, 36(2), 185-202.

Stover, J., & Fernandez, M. (2015). The Mystery of the Paracas Skulls. Journal of Ancient Civilizations, 42(1), 77-95.

Santos, V. (2014). Deformation or Genetic Mutations? The Enigma of the Elongated Skulls. World Archaeology Review, 24(4), 191-208.

Barker, T. (2016). Ancient Giants: The Mysteries of Elongated Skulls. Megalithic Studies Press.

Evans, M., & Douglas, R. (2017). Megalithic Structures and Their Builders: Connecting the Dots. Archaeology of Ancient Civilizations, 39(2), 253-276.

Becker, H. (2020). Elongated Skulls and Megalithic Civilization: Unraveling the Connection. Journal of Ancient History and Mythology, 16(1), 102-118.